Capítol 7 del Petit Príncep

Sempre he pensat que he pensat que els llibres són de les poques cosses que per molt mesos, anys o segles que passin es una cosa que mai deixen de ser bons.Pro aixó a mi em passa amb un llibre en particular, un llibre que des de el meu punt de vista ningú hauria de morir sense llegir-se'l, i aquest llibre es El Petit Príncep de Antoine de Saint-Exupery. 
I per aquesta rao avui us porto un fragment del capítol 7, que parla de... Bé, us el deixo per que descobriu de que parla.

Diu així:

El cinquè dia, i també gràcies al xai, em va ser revelat el secret de la vida del petit príncep. Sense dir res abans, em va demanar, de sobte, com si fos el resultat d'un problema llarg temps meditat en silenci:

-Un xai, si es menja els arbustos,també es menja les flors?
-Les flors que tenen punxes també?
-Sí, les flors que tenen punxes també?
-De que serveixen, doncs les punxes?Jo no ho sabia.Estava massa atrafegat volent desfer un cargol del motor que estava massa fort.Estava molt preocupat perquè la gana començava a semblar-me massa greu i l'aigua per beure s'acabava i em feia témer el pitjor.
-De què serveixen les punxes?
El petit príncep no renunciava mai a una pregunta, un cop l'havia feta.El cargol em tenia enfadat i vaig respondre de qualsevol manera:
-Les punxes no serveixen de res; és dolenteria de les flors u rés més.
-Oh!
I després d'una estona de silenci, amb una mena de rancúnia:
-No et crec pas!Les flors són febles.Són senzilles.Es defensen com poden. I amb les seves punxes es creuen terribles...(...)

-Ser un planeta habitat per un senyor, vermell com un tomàquet.Mai no ha olorat una flor. Mai no ha contemplat un estel.Mai no ha estimat a ningú.No ha fet altre cosa que sumes.I repeteix tot el sant dia com tu: <<Sóc un home seriós, jo! Sóc un home seriós,jo!>>, i aixó el fa inflar-se d'orgull,Però no és pas un home, és un bolet!
-Un que?
-Un bolet!
El petit príncep estava tot blanc de ràbia.
-Fa milions d'anys que les flors fabriquen punxes.Fa milions d'anys que els xais es mengen les flors. I no n'és, de seriós, tractar de comprendré per què les flors es preocupen tant de fabricar punxes qye no els serveixen de res,oi? I la guerra dels xais i les flors, tampoc no n'és d'important? ¿No és més seriós tot això que les sumes d'un senyor gras i vermell? I si jo conec una flor única en tot el món, que no es troba enlloc més fora del meu planeta, i que un xai por destruir, així, d'una mossegada, un matí, sense ni adonar-se del que fa, això no n'és, d'important!
Es posà vermell, i després continuà:
-Si algú estima una flor de la qual només existeix un sol exemplar entre tots els milions i milions d'estels, això li basta per fer-lo feliç quan els mira.I pensa:<<La meva flor és per allà dalt...>> Però, si el xai es menja la flor, per ell és com si, d'un cop, tots els estels s'apaguessin! I això no n'és, d'important! No va poder dir res més.Esclatà en sanglots.Era fosca nit Jo set i de la mort. En un estel, en un planeta, el meu, la Terra, hi havia un petit príncep que calia consolar! El vaig prendre en braços. El vaig bressolar. Li vaig dir:<<La flor que estimes no està en perill... li dibuixaré un morrió, al teu xai...Dibuixaré una cuirassa per a la teva flor...jo...>> No sabia pas massa el que havia de dir.Em sentia poca-traça.No sabia com guanyar-me'l, on anar-lo a trobar...Que n'és, de misteriós, el país de les llàgrimes!

<<M>>